ERC y el retorno del castillo de Montjuic.

Me gustaría que igual que piden la no utilización del castillo de Montjuic para temas militares también eliminaran de su web y de sus "homenajes" a personajes como los hermanos Badia y a organizaciones filonazis como los escamots. Hoy han vuelto a protestar por este tema llevando banderitas de Estat Catala.

Chris Ealham: «El populismo de ERC en los años 30 fue socialmente inoperante»



SERGI DORIA



BARCELONA. Como apunta en el prólogo Paul Preston, el estudio de Chris
Ealham sobre la Barcelona de los años veinte y treinta no se ajusta a
los tópicos de una historiografía que quiso ver una alianza entre
partidos de la izquierda catalanista y el movimiento obrero. En la
«gimnasia revolucionaria», Barcelona se constituyó en el campo de
batalla por el que pugnaban la burguesía y un anarcosindicalismo
enraizado en las clases humildes y la inmigración. El barrio de la
Torrassa, el Barrio Chino, el Paralelo y el Poble Sec eran feudos de un
anarquismo que aumentaba en progresión inversamente proporcional a las
desigualdades sociales.



El 14 de abril de 1931, ERC cultivó un populismo que atrajo a
anarquistas e inmigrantes. «Al principio de la República, los
emigrantes votaron por el Estatut de Núria y la Autonomía porque
creyeron que eso ayudaría a construir una Cataluña nueva». Las
expectativas quedaron defraudadas.



Anarquismo e inmigración



El partido de Macià no tardó en reprimir a sus enemigos sociales:
el aparente consenso entre el catalanismo republicano y el
anarcosindicalismo se truncó. «ERC no era un partido sino una
cohabitación» explica Ealham. «Su ala nacionalista radical de extrema
derecha», incluía «a un pequeño grupo de catalanes xenófobos como el
notorio racista Pere Màrtir Rossell y los criptofascistas Miquel Badia
y Josep Dencàs, que despreciaban a la clase obrera ´descatalanizada´»



Comenzaba así una dura lucha por el control de Barcelona que
cuartea la imagen de la República socialmente avanzada. La Guardia de
Asalto reprimió al obrerismo con igual virulencia y superiores medios
que en los años de plomo de Martínez Anido. Se
sostuvo en leyes como la de «Defensa de la República» o la de «Vagos y
Maleantes», promulgada por Jiménez de Asúa, y recuperada bajo el
franquismo en la «Ley de Peligrosidad Social».



La represión, que comandaron los hermanos Badia, se nutrió de la
identificación de emigración con delincuencia y anarquismo. «Al buscar
culpables del fracaso social, ERC los encontró en los emigrantes, en
especial murcianos», dice
Ealham. La manifestación más notoria de este sentimiento de exclusión,
añade el historiador, «fue la colocación de un cartel que decía:
´¡Cataluña termina aquí! ¡Aquí empieza Murcia!´, en la frontera de
Barcelona y el barri de Collblanch de l´Hospitalet cuya población
predominantemente inmigrante fue vilipendiada por las autoridades,
sectores nacionalistas y las asociaciones patronales a lo largo de toda
la República». Esta actitud favoreció la radicalización del anarquismo,
como única voz de los excluidos. La política urbanística estuvo también
ligada al control social. La obsesión de las autoridades para
«desactivar» los focos rebeldes del Barrio Chino llevó a la
planificación del nonato «Plan Macià».

Miquel Badia, torturador i assasí de cenetistes



Miquel Badia i Capell, nasqué a Torregrossa, comarca de les Garrigues,
el 10 de març del 1906. Estudià batxillerat a Lleida, i el 1922 es
traslladâ a Barcelona per a ser pilot de la marina mercant. S'afilià a
Estat Català, tot just Macià l'acababa de fundar. S'incorpora a Bandera
Negra (Santa Germandat Catalana), suborganització d'Estat Català. Està
implicat en l'intent d'assassinar el rei Alfons XIII, durant una visita
a la ciutat comtal. Es l´anomenat complot del Garraf. És detingut. En
Miquel Badia és comdemnat a 12 anys de presó. Traslladat al penal de
Alcalá i de Ocaña. Quan esdevé la caiguda del dictador al 1930 és
amnistiat. Passà 5 anys a la presó.

Proclamada la República és nomenat cap de les Joventuts d'Estat Català.
El 1932 es nomenat secretari d'en Josep Dencàs, conseller de sanitat i
d'assistència social. El 24 de novembre del 1933 mobilitza una part
dels 7000 escamots de les JEREC i els destina a la conducció dels
serveis Públics, per trencar la vaga dels cenetistes. El desembre del
1933 és designat Secretari General d'Ordre Públic, i el març del 1934
passa a ser cap superior de la policia de Catalunya. Va perseguir,
torturar, apallissar i eliminar els militants de la CNT i de la FAI. El
setembre del 1934 dimiteix del seu càrrec en la policia per la seva
rivalitat sexual amb el President Comnpanys, ja que es follaven a la
mateixa militant de ERC, muller d´un tercer militant de ERC. Fou un
dels organitzadors de la jornada revolucionària del 6 d'octubre del
1934. La descoordinació i el desentés entre Companys i Badia fou un
obstacle més en el pla insureccional independentista del 6 d´octubre.
Es trasl•lada a França, a Amèrica, a Alemanya i a Andorra. Retorna al
1936 i es dedica a la reorganització de les Joventuts d'Estat Català.


El dia 28 d'abril a 2/4 de 2 de la tarda fou mort a trets en ple carrer
Muntaner per militants de la FAI. Amb ell morí també el seu germà
Josep. Companys va dir a la FAI on podien trobar a En Miquel Badia per
matar-lo. Van disparar quatre militants de la FAI, Manuel Costas,
Ignacio de la Fuente, José Villagrasa i Justo Bueno. La identitat dels
EXECUTORS fou revelada per Josep Maria Planas i d'Avel•lí Artís i Gener
(Tísner). La mort dels Badia era una venjança per les nombroses
tortures i morts de militants anarquistes en que havia participat
l´antic cap de policia de Companys. El xòfer era en Ruano. Aquest
darrer fou assassinat després dels Fets de Maig del 1937 a mans de
pistolers d'Estat Català.

Badia era un independentista català, assassí d´anarquistes i
cenetistes, considerats como a xarnegos espanyols, emigrants que
posaven en perill la raça, la societat i la nació catalana. Els fets
històrics són així de freds, INDISCUTIBLES i cruels. El nacionalisme,
sigui espayol o català, és ideológicament molt aprop del nazisme o
nacional-socialisme. Res a vuere amb les necessitats, OBJECTIUS i
déries de la lluita obrera.

Octubre del 34: Una canonada i els independentistas treuen bandera
blanca. El president i el seu comissari de policia són rivals sexuals,
i gairabé tots els militants de ERC ho saben. Es UN SECRET a crits.
Només una canonada i tots s´amaguen a les clavegueres.
Juliol del 36: la CNT, gairabé sense armes, en 32 hores derrota als carrers de Barcelona al éxércit. Qui ha vençut a l´exercit?
Quí ho ha fet?: els militants o "pistolers" de la FAI, "los
descamisados", els "murcianos" i xarnegos de La Torrassa i Collblanc,
els obrers que, parlin o no castellà, lluiten contra la fam, l´atur i
la miséria; i els emigrants més o menys antics, treballadors i veïns
del Poble Nou, Sant Andreu, el Clot, el Poble Sec i d´altres barris; el
lumpen del "Chino", els aturats que formen part del comités de defensa
confederal a tots els barris, es a dir, els obrers afiliats o militants
de la CNT.
Qui ho ha fet?: la CNT.
Hi havia, n´hi ha, un abisme entre la moral, la vida, el destí i la
força dels burgesos catalanistes i el proletariat revoltat contre el
capitalisme (tant s´hi fot que sigui català, espanyol o europeu, perque
no en sap de fronteres).
Ni espanyolisme, ni catalanisme, ni europeisme, ni Badia, ni Companys,
ni Lerroux, ni Macià o Cambó, ni independentisme, ni punyetes. Només el
proletariat, sense fronteres, i la seva lluita per un món nou.